Ché Guevara

Fa mal. Només pensar-ho ja fa mal, acudir als llocs comuns que la història recent ha parat per a referir-s’hi al Ché. I potser és una veritable llàstima haver d’acudir als arguments de sempre per a parlar-ne d’Ernesto Guevara. El que va estar el Comandant, el que va significar per a l’esperit revolucionari, l’actitud davant la vida i dels seus assumptes, el rigor en la tria del posicionament social, la intensa col·laboració amb tantes causes reconegudes i d’alliberament, han estat recollides ja en milers de documents, en llibres específics sobre la seua vida, comportament i realitat, a la cultura representativa: músiques, cinema, poesia, i un molt llarg etcètera. Sí. Encara, però, que faça mal dir-ho, ho haurem d’iterar: El Ché Guevara ha esdevingut un símbol! I en pronunciar aquest atribut, aquest epítet quasi redundant, pensem de no manllevar la importància d’una existència consagrada a les raons ètiques, i a les causes de la llibertat. I no és poca cosa açò. Doncs, per què? Perquè el patrimoni dels herois es formalitza a partir d’un bon grapat de renúncies personals, de menyspreu cap a les íntimes adversitats, i de consciència d’allò que implica creure en la col·lectivitat per damunt d’un mateix.

L’artista Antoni Miró, a la seua pintura en el general conjunt, i ara en els seus retrats concretament, a poc que hi parem atenció, ensopeguem amb l’abstracció que recorre la física realitat: la decència com a ens i com a atribut. Les persones que als quadres s’hi apugen, el humils que lluiten per fer-se ben visibles, els personatges, tots, resten tocats per l’empara de l’honestedat. I amb aquests senyals irrenunciables s’hi basteix una gran obra, que no deixa de ser extensió potent de la radical manera d’entendre la vida, al través d’una franca experiència.

Josep Sou