A Carles Santos

Carles Santos és música. És també l’altra música, en veu i maneres que acompleixen unes estances de diversa consideració. La música de Carles Santos és sinònim de llibertat, de gosadia i d’un fer atret per les forces de la innovació. La seua humanitat, entregada amb fermesa sobre la superfície d’un piano ben parat per a l’ocasió, intervé tot l’escenari i reviscola per l’àmbit dels taulers en frenètica dansa. I la camisa, ben xopa, és, potser, l’argument explicatiu que diu que tot l’espectacle costa un fotimer d’esforços per a posar-s’hi dempeus. Carles Santos és performatiu, doncs executa la música al piano i la irradia, però, per cadascun dels porus del seu cos bullent. El focus zenital captiva, només és una forma de dir-ho, l’aplec del piano i l’home quan per la unitat s’hi fonen en un de sol. I si cal, o li ve de gust, transporta el piano al llarg de l’escenari, tirant de braç, i la gent que se’l mira se’n desdiu de fer comentaris per l’estranyesa de la situació. Carles Santos ens provoca amb la seua música repetitiva i trenca per la meitat qualsevol tipus de convenció, de moderació, d’acomodació, de rezel, de virginal naftalina...

Antoni Miró ens atorga la possibilitat de veure Carles Santos, només siga per un moment, en estat de quietud. I la culpable, mai no hi ha prou culpa, és la pintura, el retrat a la fi. Amb un posat sorneguer, un tant canalla, el músic li diu al pintor: «encara no has acabat?» «Mira Toni, precise moure el gest doncs em pica, fins i tot, l’enteniment...» I l’artista, amb fort tarannà complaent, deixa que Carles s’hi moga i reste lliure..., com sempre. La pintura, però, ens ajusta la mirada i ens regala la possibilitat de tornar i retornar mil vegades, quan ho desitgem, per a fruir, també ací, de l’espectacle de la creativitat quan forneix identitats benvolgudes.

Josep Sou