A Carles Palacios

«No puc viure en Alcoi, però no puc viure sense Alcoi» Una espècie de revelació mística que Carles Palacios oferia als qui podíem, o teníem la sort de compartir amb ell llargues estones de conversa infatigable. De conviccions ajustades al compromís social, i amb la severitat de l’esquerra de tota la vida, Carles Palacios feia, amb autocar, el viatge anual París – Alcoi. El llistat de les visites que havia de retre, sempre a la butxaca, només per a que no s’hi fes malbé. Indòcil, a vegades desconhortat, bondadós i afectiu, memòria prodigiosa i víctima dels acúfens del diable, aquesta feliç barreja projectava la totalitat d’una sola humanitat. La música, però, no gens neutral a la seua llarga i intensa vida, era la seua manera, tan especial, de viure. La música que compongué sempre va estar fidel testimoni de la seua personalitat. La música de Carles Palacios era, segur, Carles Palacios. I dir açò no és qualsevol cosa, ja que diu, i bé, de la veritat subjacent al si del seu treball creatiu. L’home i la seua obra, una mateixa cosa. La veritat com un guardó universal d’immensa competència. Cada acord al pentagrama és un realitat a la vibració d’un esperit franc, obert, amb coratge reconegut, i entregat als camins de la cultura i de la solidaritat.

L’artista Antoni Miró, de qui podem ben dir que practica abastament allò de l’autenticitat i de la fidelitat entre l’obra i l’experiència de viure, retrata Carles Palacios amb aire elegant, sobri i amb les arrugues de la dignitat al front. El músic ho és per la passió i per la necessitat de reafirmar els valors de la fantasia creativa. El pintor treballa, pinta, il·lustra amb els pinzells allò que alena al si de l’espiritualitat d’un home amb la penyora d’una enorme sensibilitat.

Josep Sou