A Bob Dylan

[How many roads must a man walk down/ Before you call him a man?//How many seas must a white dove sail/Before she sleeps in the sand?...] La resposta és al vent! Com en altres tantes ocasions. Sí. Potser la resposta siga al vent, o només al vent. Doncs a vegades tot allò formidable, imprecís o lleugerament aprofundit, resta immers a les entranyes del vent. Potser siga una manera de dir-ho, de sentir-ho i de comunicar-ho després, però la veritat, si és que existeix, unívoca i palplantada al bell mig de la nostra existència comuna, s’agombola amb un petit bri d’aire que pot arribar a commoure, fins i tot, els més grossos bastiments de la vida. És la resposta al vent? Depèn, clar està. Si juguem net amb les posicions de confiança necessària per a dur a terme bona part del nostre deure inexcusable de ciutadania, i s’estimem el tour de force que significa la posició d’ètica imprescindible, les respostes no seran sempre dins la polpa del vent. Les respostes les podrem trobar (escoltar) a la reciprocitat entre éssers humans que s’acompanyen en el fet de viure aplegats en solidària comprensió.

Antoni Miró en sap de la solidària comprensió i dels beneficis del batec col·lectiu, i del clamor contra la injustícia, i..., i pinta el retrat de Bob Dylan quan s’ajup al darrere d’unes ulleres fosques de sol. Pinta el retrat de Dylan..., del cantant-poeta esdevingut icona d’un temps on, la lluita per la llibertat ha estat una constant; cants de llibertat suspesos, delicadament, a sobre dels teixits invisibles del vent.

Josep Sou