A Antonio Gades

A vegades el talent no és suficient, doncs cal afegir-hi una bona dosi de treball per a que la síntesi entre la proposta i el resultat s’hi produesca de manera convenient. Tal ha estat, sempre, l’estil inconfusible del ballarí Antonio Gades. El seu amor per la labor ben resolta, amb la presència de l’inconformisme més radical, ha estat una constant a la seua vida, i també, i per extensió a la seua obra. El seu instint, però, no gaire domesticat, li ha resolt bona part de la trajectòria artística, elevant a èxit la identitat de les coreografies que ha bastit arreu dels anys de feina sense descans.

Els joncs s’agiten a la vora del riu per la minsa força de la brisa canicular. I ara, el cos del ballarí, un jonc fràgil al mig de la tragèdia, enceta l’aire amb els ganivets de les mans. Nu el pit: mostra el batec insistent de la passió, s’ofereix desafiant, crema d’emocions que s’hi reviscolen a l’hora que s’hi torna insistent, quasi ferotge, sens esma o desesperat. La sang arriba al riu, i la mort presagia que el drama no ha fet més que començar. Les noces i la sang s’hi avenen, amb cruel germandat, per fer de l’amor una falsa penyora. I García Lorca sempre al rerefons.

Un vent curull de somnis s’esdevé per les places i carrers d’un poble feiner. Potser per totes les places i carrers dels pobles que hi són. Un vent de poble, podríem dir-ne. Antonio Gades s’hi desfà en la maniobra de conformar un univers discursiu que s’aprope a la veritat poètica de l’escriptor oriolà Miguel Hernández. Viento del pueblo..., un món confegit per Antoni Miró per a fer-ne trasllat dels perfils cinètics del ballarí, i amic tan pròxim, Antonio Gades. Antoni Miró assumeix el risc de traduir el moviment de la dansa en moviment compositiu pictòric. Només un entusiasme il·limitat, o una clara mestria a l’hora de capturar la mobilitat del dansaire, juguen a favor del resultat que hui, sens dubte, podem celebrar obertament.

Un retrat, el de Gades, amb posat seriós i injectant l’esguard cap el futur insòlit de l’art, que substancia diverses coses: el coneixement que en té Antoni Miró del ballarí, l’habilitat del pintor quan captura la mirada per sobre de la convencional manera d’esguardar, la volença que uneix ambdós artistes i que va molt més enllà del temps i la distància.

Josep Sou