A Antoni Tàpies

La força motriu de la pintura de Tàpies rau, essencialment, al conreu de la matèria com a element substancial i categòric. L’espiritualitat que flueix a la seua obra dimana del tractament simbòlic dels elements compositius, i resta dirigida cap a la comprensió de la condició humana. Hi ha quelcom d’arquitectònic al si de l’informalisme que practica, doncs la tercera dimensió s’hi aixeca empesa per l’acumulació de signes matèrics que nodreixen les obres. Faedor d’una obra profundament orgànica, la litúrgia compositiva s’insinua versàtil i ambivalent. Per una banda l’esgrafiat denuncia la voluntat de ferir la terra amb les urpes de la inspiració, tot esguardant la naixença d’una semiòtica possible de llegir en la gravetat del quadre. Per l’altra, l’abstracció negligeix qualsevol necessitat de trobar explicació lògica dins el context semàntic. No ens cal l’esbrinament, només l’acceptació de la pintura com a un fet altament rendible per a procurar la llum vers la darrera instància de la vida.

I en aquest retrat de Tàpies que avui ens formula l’artista Antoni Miró, un detall llueix per damunt de qualsevol altre element. A la mà esquerra els dits regalimen pintura vermella; supuren l’element primordial que abelleix la vida i l’obra del pintor català. Una mena d’identitat fefaent que traça la sinopsi més acurada que no pas podria acomplir-se. La pintura brolla del seu cos com solament ho faria la sang. Identificació entre sang i pintura, doncs ambdues són ben presents al fet d’existir, i que avui se’ns mostra reflexiu al través de la pintura que li ha regalat Antoni Miró. Açò també és un retrat: un regal!!!

Josep Sou