A Antoni Gaudí

El perfil d’un home capficat als seus pensaments i cabòries. Distret amb la necessitat de trobar la solució al problema arquitectònic recurrent. La prodigalitat de l’experiència creativa a l’hora de formular la novetat, el risc i la meravella. Antoni Gaudí faedor incansable de projectes que hauran d’il·luminar la ciutat, i també els homes que les habiten. L’arquitecte com a reparador de les calamitats, com a treballador de vers oficis que, en distingir-lo, afirmen la importància d’entrar en diàleg amb la història, tot endevinant les coordenades del futur. I amb Gaudí els tresors que ens fan sentir-nos orgullosos de pertànyer al món possible d’imaginar, i després aixecar-se al bell mig de les nostres vides, que guanyen en alçada i també en esperança. Aquest retrat de Gaudí que incorpora Antoni Miró a la seua particular galeria, té la versemblança de la gravetat, el matís auster que tan bé defineix el caràcter i personalitat de l’artista i arquitecte català. Els plecs del rostre augmenten la sensació de potència, tota vegada que rendeixen tribut a l’home que només viu per al seu treball compromès. Tot no han estat glòries, que diria la parla popular, doncs massa vegades la incomprensió, i fins i tot la brutalitat, han estat les monedes amb què ha cobrat els seus honoraris de savi l’arquitecte Gaudí.

Antoni Miró, no obstant, en surt al rescat d’una memòria que avui s’ha tornat veneració, i els seus pinzells, amb amorosida complaença, parlen dels afectes, del reconeixement i de l’alegria que significa la genial contribució a la bellesa. Ens captiven totes dues fantasies: la d’Antoni Gaudi i la del pintor Antoni Miró.

Josep Sou