Victoria de Samotracia
«Forma bonum fragile est»
Ov., Ars 2, 113
L’escultor Pythokritos de Rodes el 190 a.C. crea una gran obra, una «opus magnum» per a la humanitat. A l’Antiga Grècia, i pertanyent al període hel·lenístic, la Nike de Samotràcia (Νίκη τῆς Σαμοθράκης), deessa de la victòria, de 2’45 metres, representa una immensa construcció per a l’art i per a la cultura. A Samotràcia, illa grega banyada pel mar Egeu, i descoberta el 1863 pel cònsol francès Charles Champoiseau, neix, potser, un gran mite. Una escultura tota sensualitat, dinamisme i força dramàtica, així com també una proposta d’enorme grandiositat i realisme, característiques, totes elles, que s’identifiquen amb el cànon practicat pel període alexandrí.
Aquesta meravella, esculpida amb marbre de Paros, i situada en un primer moment als afores d’un temple, sembla que va estar creada per a commemorar una victòria important a una batalla naval, i hui s’hi mostra al món situada a les escales d’accés del Museu del Louvre. L’escultura se situa a sobre d’un pedestal que representa un vaixell. La figura femenina, alada, i sense braços, també sense cap, vist robes mullades que deixen traslluir la seua anatomia, tota vegada que la vestimenta flueix amb gran agilitat al voltant del cos en llargues ondulacions, tot facilitant-ne un misteriós equilibri així com la força dramàtica que la composició manifesta.
La Victòria de Samotràcia del pintor Antoni Miró, obra del 2007, i pertanyent a la sèrie Sense Títol, i dins de la subsèrie Viatge a Grècia, resta il·lustrada en Acrílic i metall sobre llenç, i fa unes mesures de 162x114 cm. En aquest Viatge a Grècia que l’artista efectua, s’incorporen gran quantitat d’obres més al cabal de la seua tasca creativa, com ara: Visita a l’Acròpolis, Temple de Zeus Olímpic, Discòbol de Miró, Temple d’Apolo a Corint, Teatre d’Epidaure, Nike d’Epidaure, Posidó, i un llarg etcètera. L’artista Antoni Miró resta colpit per la força de l’arquitectura i de l’escultura gregues, i decideix fer-ne la seua particular aportació al món de l’art mitjançant la captura de tanta bellesa, i per a fer-la servir, després de l’alquímia del seu tractament pictòric, a tots nosaltres, a tots els que compartim, amb ell, temps i vida.
I nosaltres hem escollit aquesta Victòria de Samotràcia del pintor Antoni Miró per a fer-ne el comentari, o la anàlisi, perquè commociona abastament aquest viatge, el seu Viatge a Grècia, i perquè resta una obra on la bellesa traspua sensibilitat i reconeixement. La Victòria de Samotràcia d’Antoni Miró, com l’or, llueix misteriosa dins les proporcions fantàstiques de la seua proposta plàstica. I bastants coses més que anirem referint en aquestes línies que segueixen.
Quina cosa denota, ben a les clares, el primer esguard que hi fem a sobre del llenç d’Antoni Miró? Doncs potser siga la llum especial que s’hi avé damunt l’escultura, ara bellament fornida al seu llenç. La llum s’hi torna daurada, com una mena de «aurum fulminans», i contribueix a la transformació de l’espai en un àmbit de calidesa infinita, i d’acceptació de la vàlua que concerneix a la figura central de la proposta, o dit d’una altra manera, l’assumpció de la importància que l’objecte pictòric atresora. L’empremta als contrastos de llum determinen en bona mesura la gràcia d’aquesta obra d’Antoni Miró, i el tractament que en fa del color capitalitza l’originalitat de la pintura. Podríem dir que neix una altra obra, que si bé s’enlaira bastida en el record de l’obra de Pythokritos, assoleix les garanties d’una nova convocatòria per a la mirada. La consideració que l’artista fa de l’obra és el resultat de l’emoció, i de la voluntat d’incidir en els aspectes més subtils de l’escultura grega. O també, aquesta pintura d’Antoni Miró, significa l’assoliment i trasllat dels valors de l’escultura de l’etapa hel·lenística al nostre moment històric. Des del respecte per l’herència rebuda, s’afavoreix un tractament contemporani per a dir, i molt clarament, el valor de la cultura, el valor de l’art, i finalment, els valors que tantes identitats comporten. L’home, com a hereu de sí mateix, té clara l’aquiescència del principi que la cultura en tot moment defensa: la identificació plena amb la condició d’humanitat. La llengua (les llengües); la construcció d’universos de pensament; el bastiment, amb les mans, dels símbols identitaris; la relació constant més enllà de les falses fronteres: el foc sagrat que amera les brases de la necessària solidaritat; la possessió per igual, i en totes direccions, d’un grapat de terra que ens amida i convoca. La salabror del mar de cultura als ulls, a la boca, i potser a la cara tota. Un mar que apuja, a sobre de les ones, tota la memòria per a construir nous mons, noves geografies i noves cartes de navegació: la necessària pluralitat, i que al remat estreta vincles: «...solament s’inventa mitjançant el record», puntualitza el novel·lista Alphonse Karr. I això és el que fa el pintor Antoni Miró, incorpora al nostre esguard, des de la contemplació d’un passat històric, una ben nova manera del dir creatiu. Amb la regeneració de la visió pretèrita, ara en gaudim d’una proposta que ens guanya, respectant el coneixement i els temps de partença.
La Victòria de Samotràcia suporta aquesta mar, aquesta forta brisa de l’Egeu, a sobre de la seua corporeïtat, tot esguardant un nord invisible, inabastable, però potser molt pròxim. I l’artista Antoni Miró, nodreix la seua mirada amb la cultura que arrosseguen mar i vent. I amb el particular esguard, amb la complicitat constructiva per a dir, novament, les raons de la bellesa, l’artista fa allò que millor s’hi pot esperar, reinterpretar les formes de l’art, perquè: «...ningú no pot eixir de la seua individualitat», argumenta Arthur Schopenhauer. I així és. L’artista Antoni Miró matisa tot allò que mira amb intensitat, i diposita la gràcia del seu quefer particular per a millor servir a la causa de la transmissió dels fets culturals que l’interessen. Ara, la versemblança d’una escultura, la Victòria de Samotràcia.
La densitat al treball d’Antoni Miró és una causa primera per a la consecució d’importants fites creatives. La Victòria de Samotràcia, la seua victòria, ara, s’hi apresta a concórrer amb la fidel companyia d’altres escultures, altres projectes, com hem referit ara fa unes línies. La densitat dèiem. No només La Victòria de Samotràcia, altres elements simbòlics contribueixen a la conformació d’un espai de memòria, i de rescat de la cultura. Som impel·lits a contemplar un món renovat, assistit per la mà del pintor que tracta, per tots els mitjans, d’esculpir el nostre esguard desinteressat. La bellesa com a garantia i rerefons: «...mira dues vegades per a veure allò exacte; mira una sola vegada per veure allò formós», incorpora, ara, Henri F. Amiel. I segurament ens haurà de sobrar amb aquest consell del filòsof suís, doncs una primera necessitat rau, precisament, amb la voluntat de capir la bellesa.
I ho tenim per la mà. Restem davant la comprensió i del reconeixement de la labor creativa d’Antoni Miró, quan basteix el seu discurs nodrit de pintura, però alimentat, també, per la necessària comunicació que ambiciona. Els mons, quasi sempre, són convergents, com potser ho siguen les voluntats determinades d’abraçar els designis de la història. Només cal que s’hi troben els camins, o que els esperits s’alliberen de tanta rudimentària manera de viure. Cal anar, sempre, per feina. Si més no, a la fi, resulta plaent: «...per a ésser gran cal un 99% de talent, un 99% de disciplina i un 99% de treball», esmenta el novel·lista William Faulkner. Antoni Miró, des de fa molt de temps, resta dins d’aquests paràmetres. Perquè sabent-ho, nosaltres, ara ho confirmem.
Josep Sou
