Dones a Palestina, primer i segon

«Lieberman diu que el Govern d’Israel -està alimentant a la bèstia-
amb la seua política davant Hamàs en Gaza»
Europapress, 17/11/2018

S’aclarirà en qualsevol moment la litúrgia d’aquesta devastació sense miraments? És impossible? Del cert? Veus autoritzades ho asseguren: és impossible! Tècnics en la matèria, i en el coneixement d’aquest eternal enfrontament, ho confirmen cada dia. Analistes i experts d’arreu del món diuen que no hi ha res a fer. Els més, sobretot els qui han pres distància infinita de la qüestió, no entenen res de res: només veuen, als mitjans de comunicació, pols i misèria; enderrocs, desolació i greuges. Així Israel versus Palestina. Així des de l’alba dels dies, o quasi.

Així les coses, tot s’hi reafirma darrere l’empenta de la força salvatge. Tot es materialitza amb pluja de bombes, deflagracions de fusells, de foc i de flames. No hi ha dia que açò no ocórrega. No hi ha noticiari que no reculla la violència d’una guerra impúdica i turmentosa, on l’odi viu a les ampolles d’un vi de gran reserva. L’odi com a ferment i com a medecina. L’odi, licor infame, que acompanya tots els àpats de tanta gent, de tantes generacions, ja, sense esperança. I la sang, que sols fa sang, assaona tots els plats presents a la taula de la infinita discòrdia.

I qui li posa el cascavell al gat? Sí, qui li’l posa? N’hi ha de cascavell? Qui és el gat? Mentre el fum de les runes, fetes cendra, s’enlaira vers un cel sense matisos de blau, ni de gris, ni de cap color que el pogués abellir, almenys, una mica. Una xiqueta palestina, una palestineta, asseguda damunt les pedres de la catàstrofe, s’ho mira tot i no creu res d’allò que veu. Li sembla, allà dins del seu pensament innocent, que aquesta realitat només ocorre a les fulles del diari que no pot llegir, o a la ràdio que no pot escoltar per manca de piles. Sí. A la palestineta (Antoni Miró l’ha pintada, tan fràgil i indefensa) només li resta mirar-se l’endins amb un viatge curt, com ho són encara les seues cames, doncs l’evidència confirma els dubtes, i el regal de les bombes no s’hi farà esperar massa temps. Les coses són com són, mai no com voldríem que foren. I és una llàstima, doncs tot seria molt distint a conforme ho és ara...

Dones a Palestina és una obra (amb dues versions, o visions) realitzada el 2012, situada «geogràficament» a Cisjordània. Resta bastida en acrílic sobre llenç, i fa unes mesures de 116x116 cm., pertanyent a la sèrie Sense Títol, i dins la subsèrie Mani-Festa. Es tracta duna obra que ocupa la visió des de dos punts de vista diferenciats: el dret i l’esquerre. Els personatges que conformen l’objecte pictòric, les dones palestines, s’hi poden veure en ambdues de les posicions assenyalades. Potser siga només un joc creatiu de l’artista Antoni Miró, potser siga una forma de reivindicar les distintes maneres que podem obtenir en la nostra anàlisi, si escorcollem els distints punts de vista que poden arribar a conformar la realitat que auscultem. De qualsevol manera, l’obra sembla clarament diferenciada, només, ja, per l’estratègia comunicativa de l’artista a l’hora de reforçar la plural observació de l’espectador.

I què veiem al si d’aquesta profunda proposta del pintor Antoni Miró? Doncs com indica la seua llegenda, un grup de dones palestines, i amerades pel dolor d’una clara tragèdia. Ens importen totes les cares, cadascuna de les expressions que s’hi presenten al llenç, fins i tot aquelles que hem d’endevinar perquè no s’hi poden apreciar, o senzillament no hi són de presents. El súmmum de la desesperació, o del trencament emocional, el representa la imatge central del quadre. Una dona palestina, amb la boca desencaixada, de bat a bat oberta, clama contra un cel que no conhorta. Amb les mans s’hi pren les galtes en senyal inequívoca d’amargor impossible d’aturar. Els ulls closos endinsen i remouen el dolor cap endins, i fins a les entranyes. Altres dones, la més pròxima a la dolguda heroïna, potser, deixa anar les llàgrimes en el riu de la solidaritat, o de l’acompanyament amical. Altres dones, en revoltat moviment, circumden la protagonista d’aquest fragment, inequívoc, on viu tan present la tragèdia. Sabem, perquè ho intuïm, que la mort no resta lluny de l’escenari que Antoni Miró ens ha ofert. La mort permanent en aquest racó del món, on s’hi substancien les majors atrocitats en nom de la pau. La pau, raó que els més poderosos exerceixen per a dir al voltant de la defensa dels seus propis interessos. La pau, virtut remenjada d’òxid, de vicis, en la pràctica d’una delinqüència col·legiada i sense miraments. La pau, estantissa cançó que inunda les fronteres de sang i de litigis que mai no tenen final. La pau..., la rama d’olivera al bec d’una coloma ferida de mort: manipulada, deteriorada, esquitxada per la saliva dels discursos mentiders. La pau..., ai, la pau...!

I aquest tema, el de «l’assumpte» palestí, ha estat en diverses ocasions tractat pel pintor Antoni Miró: Terrorisme a Gaza 2012, Mani palestina 2013, Palestins presos 2012, o Joves palestins 2013, i en són una bona mostra del que diem. Temàtica potent que insinua el punt de vista de l’artista, i que com la realitat, no entén que hi haja tant d’odi quan han estat idèntics els orígens dels combatents: el poble de Palestina i el d’Israel. La força desigual, però, executa els dicteris que s’hi couen a les caixes fortes dels poderosos. L’excusa és la violència. La realitat és molt més senzilla, per simple, i és: la necessitat de la terra, de la reafirmació com a poble en diàspora permanent i la gasiveria del fatu poder.

I recorrem ara, en el nostre comentari, a la transcripció d’alguns fragments de poemes que fan referència a la iniquitat, o al dolor, de què fem esment a la nostra reflexió. Es tracta de versos escrits per autors palestins i que diuen, millor que no pas nosaltres mai podríem arribar a dir, la profunditat de la desgràcia i de l’esgarrap que sofren els hòmens i dones del poble palestí.

«[ El dia que vam conèixer la mort i la traïció,/s’hi feu enrere la marea,/les finestres del cel s’hi fermaren,/i la ciutat contingué les seues exhalacions./El dia del replegament de les ones; el dia/en què la passió abominable s’hi destapà el rostre,/s’hi reduí a cendres l’esperança,/i la meua trista ciutat s’asfixià/quan s’hi engolí la pena...]» Versos de Fadwa Tuqan, poetessa palestina, que manifesta, a grans trets, en aquest fragment del seu poema La meua ciutat està trista, la força de la pena que sent davant la superba violència del seu destí; el destí del seu estimat poble.

«[...Escriu que sóc àrab;/que vares robar les vinyes del meu avi/i una terra que jo llaurava, amb tots els meus fills./Que solament ens deixares aquestes roques.../Escriu, doncs...escriu.../que no avorrisc ningú,/ni a ningú robe res./Mes.../¡Atenció amb la meua fam i amb la meua ira!]» Fragment del poema Carnet d’identitat, pertanyent al poeta Mahmud Darwish, on avisa, des de la continència, encara després de les agressions rebudes, dels límits de la paciència.

«[...A baix el que siga!/Mori el que siga!/Al seu vocabulari no hi havia arbres,/al seu vocabulari no hi havia tu ni jo,/perquè ell devia matar-nos a tu i a mi./Solament sabia el que li havien ensenyat: matar-nos a tu i a mi.]» Fragment del poema Jo, tu, ell, del poeta Muin Basisu, i que respon al sofriment que significa la realitat que viu, doncs la manca d’alternatives aboquen a la crueltat de la guerra, i a la impotència que significa veure la carència d’objectius que no siguen violència i mort.

Tots tres fragment poètics que hem triat per a il·lustrar, mitjançant els versos, l’obra de l’artista Antoni Miró, i perquè pensàvem que d’alguna manera li feien costat a la seua poesia-pintura sense paraules (així veiem Dones a Palestina, com una poesia muda), els hem recollit del següent enllaç a Internet: Poemas de Palestina Libre. La traducció dels versos al català ha estat nostra.

A vegades la bellesa s’hi escola pels badalls d’un finestra de fusta corcada. A vegades la bellesa habita al si de la nostra pròpia manera d’esguardar. A vegades, però, la bellesa, al rostre dels personatges que pinta Antoni Miró, inunda de fragilitat la nostra sensibilitat, i acreix la nostra estima vers aquells qui pateixen tant de rigor en aquesta minsa existència.

Josep Sou