Burka-políptico
«Vols deixar de pertànyer al número dels esclaus?
Trenca les teues cadenes i allunya de tu tot temor i tot despit.»
Epíctet
El món sencer. Un món, potser. Una part reduïda del món possible d’imaginar però no de veure, almenys en condicions de normalitat...
La llei! La norma! El costum! La impossible coexistència pels camins de la rebel·lia. La fatiga infinita d’un temps antic, i tant pesant de mantenir damunt dels muscles...
La cultura! És la cultura? És l’herència de la veu que gloria la formalitat i l’obediència sense miraments ni treva...
El poder! El poder i l’acció de menystenir! La nul·la eficàcia de la paraula, doncs tot és fúria i traïció a la intel·ligència...
L’aflicció permanent, tan obscura! La impura servitud malvolguda i punyent! La degradació a canvi de no res, i a més inútil...
L’artista Antoni Miró, amb el seu Burka-políptic, pinta la follia. Posa en evidència el paradigma de la intolerància sobre l’ésser humà; la violència d’un món que s’enderroca per la base que sustenta el pensament lògic i cabal. Pinta la brutalitat que s’adiu al totalitarisme del zero a l’esquerra. Pinta la desgràcia de la dona afgana, que ha de mantenir l’equilibri impossible entre la condició personal femenina i el llarg ensinistrament per a determinar-se com a subjecte obedient: amagat sota les robes sagnants de la impotència. El Burka-políptic és una obra d’Antoni Miró de 2010, bastida en acrílic sobre llenç, i que fa unes mesures de 486x456 cm., pertanyent a la sèrie Sense Títol. És una obra majúscula, tant per les mesures imponents que fa, com per la profunditat del seu missatge crític. I d’això es tracta en aquesta obra, de dur a terme un posicionament crític d’allò que els passa a les dones en terres de l’Afganistan. I són, aquest políptic, dotze imatges de dones sense rostre, doncs resten amagades (cobertes) pel burka assenyalat de la ignominia. Només, les dones, poden mirar pels forats menuts que s’insinuen a través d’una petita xarxa que hi ha al davant dels ulls hipotètics, i que viuen al darrere del mur de la roba. És, aquesta, una imatge policroma, una mena de pop crític enverinat, per a esdevenir a la fi una enorme força colpidora que convida, si més no, a la pietat. També a la ràbia davant la comprovació d’allò que val la vida de les persones: ací i allà, arreu del món: «Si no existís la terra, hi hauria l’Infern?/Els instruments de tortura a l’ Infern són obra de l’home...»1 Podem ben aprofitar com a material reflexiu aquest petit fragment del poema l’Infern, del poeta polonès Czeslaw Milosz, doncs ens submergeix pels precipicis que la conducta humana pot arribar a escarbar dins les entranyes de la terra. Així el Burka de l’artista Antoni Miró ens aproxima a les fonts del drama que s’hi viu a l’Afganistan, per raons de dominació i de crueltat, i amb motiu de la injustícia que s’hi precipita damunt de la condició humana. El color que resplendeix a l’obra del pintor encara injecta major dosi de verí als cercles de la realitat. Són dotze rostres. que no ho són, que ens interroguen al voltant del silenci, dels milers de silencis farts de complicitat culpable. I no podem acomiadar fàcilment l’esguard sense sentir-nos contrets en l’ànim i també per l’experiència. La pintura que no és, ni de lluny, un objecte ritual decoratiu, comporta la suficiència d’assolir una engruna de participació cívica. Només siga durant l’estona de la contemplació. Altra cosa serà, també, la implicació substancial en les causes que reclamen la dissidència: «[...Ens arranquem els llavis/i traiem a poc a poc el filferro/que ens ocupa les entranyes.]»,2 diu amb veu pregona el poeta Silvestre Vilaplana. La duresa als llavis, i a la boca tota, i a la gola quan traga la saliva del desfici, i a l’estómac fet malbé per tant d’espasme, és una constant davant l’evidència del dolor i de l’opressió que el nodreix. El Burka d’Antoni Miró són milers de burkes que amaguen la condició primera de vida; són la substància impenitent de les societats alienades i encantades de ser com són: brutals i prostituïdes pels guanys que forneixen les estratègies de la guerra. Però ja no se sap de quina guerra en parlem..., potser de totes les guerres que emparen els beneficis, i després miren contra quin objectiu dirigeixen les seues metralladores.
I quan veiem el Burka de l’artista Antoni Miró, quan ens posem al davant de la seua proposta res ens suposa una posició estàtica, res ens convida a pensar en la buidor de la pena, res ens vincula a la por del silenci. L’obra de l’artista, ans al contrari, ens projecta, des de l’ombra obaga d’una nit immensa, cap a la terra sense fronteres, cap a la necessitat d’aclarir el tall dels raonaments esquifits, però. Ens diposita a les mans noves contrades on sembrar tendresa, pietat i harmonia. Amb les mans de dits poderosos deslliurem, oh sacrilegi!!!, la carcassa infernal que sufraga l’estigma del no res. Deslliurem els ulls paorosos i àvids de llum, per a refer, ben junts, el camí de la naturalitat, potser també el camí de l’esperança. Mirem, però veiem, tot el que hi ha al darrere, dins el bagul tancat de la història dels malsons i del terror: «Per què no deixar que el blau rellisque/sobre els espais acotats per les fronteres?»3, pregunta, ara, l’escriptor Silvestre Vilaplana i Barnés. El blau, com a metàfora dels espais oberts i francs, sinònim de llibertat o sufragi per la vocació d’un viure intens ple de vida. Les fronteres..., potser la llegenda que mai no hauria d’haver estat escrita, car el món, tot el món, és de la humanitat.
I allò que interessa, allò que pot interessar-li al pintor Antoni Miró, és la disponibilitat dels espectadors al voltant de la anàlisi que ell mateix duu a terme. Primer la idea, després l’obra que la substancia, darrerament la contemplació i valoració de l’espectador. A la presa de contacte de l’autor segueix la necessària identificació dels postulats que la identifiquen. És a dir, desfer el nus, o l’entrellat, per a incorporar l’esdeveniment cultural pictòric en la consciència individual de cadascun que se’l mira. Realitat i cultura de la mà, i la voluntat de dir al vent de les muntanyes que és ben possible la labor social que en suposa la síntesi d’ambdues: «Mientras tanto, ¿qué es lo que piensas tú, alma remordida de un empalado vivo?»4, dirà Rafael Alberti, interpel·lant-se davant la contemplació de la descomposició que suposa la desgràcia aliena. Així també, el pintor Antoni Miró proposa de mirar-se el món tal com és, il·luminat el seu esguard a partir de la pintura que traça la imatge definitiva de la compassió, de la proximitat i de l’autenticitat.
1. Milosz, Czeslaw, Travessant fronteres, Antologia poètica 1945-2000, traducció del polonès i introducció de Xavier Farré. Ed. Proa, Barcelona 2006, p. 206
2. Vilaplana, Silvestre, Bagatge de tenebres, (Obra guanyadora del segon premi de poesia «Ciutat de Torrent», 2007), Tabarca Llibres, València 2008, p.58
3. Vilaplana, Silvestre, Calendari de silencis, (Premi Nacional de Poesia Fundació Miguel Hernández, 1999), Ed. Instituto Alicantino de Cultura Juan Gil-Albert, 2000, p. 62
4. Alberti, Rafael, Sermones i moradas, en Cal i canto, Ed.Losada, Buenos Aires 1977, p. 130
Josep Sou
