Principi

La pintura de l’artista Antoni Miró és una talaia formidable per a observar els ritmes de la història recent. Encara que «La Història res fa, ni posseeix una riquesa immensa, ni lliura batalles. És l’home, l’home real i viu, qui ho fa tot, qui posseeix i lluita», sentencien Marx-Engels, en Gesamtausgabe, I, iii, 625. El pintor resol, amb la serenor de les hores domèstiques, la visió universal de la institució vital de l’existència, tant com resumeix, al subratllat especial dels seus llenços, el corpus documental dels temps.

I tot s’hi torna en reciprocitats, s’hi conjumina en treball indeleble i s’hi legitima en la passió per contar, sense cargolaments historicistes, la història que l’artista contempla  des del silenci auster i fèrtil. Segurament l’experiència, o el valor del coneixement, escorcollen al voltant de l’abast de tots els matisos que la veritat acull. Però l’autenticitat de l’equilibri de les formes abriga el descobriment dels desitjos col·lectius: «El contingut de la història no pot ser captat més que a mesura que anem experimentant-la», resumeix E. H. Carr en ¿Qué es la historia?, E. Seix Barral, S. A. 1970, pág. 156.

Josep Sou