Els utensilis baudelairians en el testimoni pictòric d’Antoni Miró

Quan visitem una i altra vegada la profunditat en el tractament pictòric de l’artista Antoni Miró, ens cap la fortuna de trobar, obra darrere obra, i sèrie darrere sèrie, la anàlisi sinestèsica de la realitat. La capacitat d’observació que el pintor estableix mitjançant els signes mai convencionals dels seus objectes pictòrics, demostren la fina sensibilitat del seu particular sentit de veritat social. Com posa de manifest E. Zola en el tractament del temperament èpic dels personatges, per cert de molt curta empremta, així el pintor estableix un perfil mesurat en la psicologia dels seus, tota vegada que el recurs de la denúncia té molt en comú amb la posició del receptor i la seua capacitat de reconèixer els signes que l’abasten.

        

Potser la percepció d’una societat convulsa, o d’una realitat escorada per la desmesura i la necessitat de plena llibertat, s’hi mostra inclosa en l’existència d’un esperit col·lectiu. Com assegura Zola en la seua definició de l’art: «Un coin de la création vu à travers un tempérament», resumeix, i analitza perfectament, el caràcter d’exemple de les estratègies compositives, en ares d’homologar el comportament de les societats dominades per l’imperi dels poderosos. Per tant, des del seu romanticisme naturalista i des de la passió per escriure al dictat de les masses socials en el seu comportament gremial, Zola estableix un cànon litúrgic a la seua obra. De la mateixa manera, l’artista Antoni Miró, del conjunt dels hòmens, tria el valor pertinent que encimbella el comportament social en la rebel·lia de les causes justes i, sempre, disconformes. O, tal vegada, siga un recurs final a l’esperança d’emancipació en la prosopopeia de la condició humana.

Josep Sou